21 Casa del carrer Josep Carsí – Ruta Estellés per Burjassot
Explicació en àudio:
Explicació en llengua de signes:
Casa del carrer Josep Carsí
En paraules de Manuel Sanchis Guarner, “El pensament compacte del poeta (Estellés), amb un clar predomini dels components conceptual i afectiu sobre les imatges acústiques del significant, s’expressa sempre amb realitats ben concretes, triades, això sí, amb una fantasia molt àgil. En un rosari d’imatges sempre enceses, són evocades a vegades amb fingit caotisme, nimietats aparents, que de fet són, no cal dir-ho, ben suggeridores.” (PÉREZ MONTANER, Jaume; SALVADOR, Vicent 1981:64)
Ens trobem en la casa on Vicent va escriure el Llibre de meravelles, i on va viure els darrers anys de la seua vida.
A continuació, escoltem al rapsode Francesc Anyó recitant un fragment del llibre Tractat de les maduixes, que forma part de les seues memòries.
«A la Diputació provincial, el «docte» funcionari que s’encarregava d’aquestes coses va donar, erròniament, un paquet meu de versos, La clau que obre tots els panys, que fou premi de poesia de l’entitat, dintre del termini legal, a la impremta. Però va calcular, equivocadament, els versos, que eren, en la seua gran majoria, dels de catorze síl·labes, i a la impremta el varen començar a «picar» sense esmenar l’errada. Un dia em varen donar un grapat de proves. Vaig començar la tasca de fer correccions. Jo recorde, ara, que vaig començar aquesta correcció al nostre pis de Josep Carsí. Un dia vingué el meu pare a casa. El meu pare era analfabet. Mentre jo pugnava per fer les correccions, ell, el meu pare, era al meu costat, a la taula del menjador. Em mirava, jo crec que amb un cert orgull. La meua dona li va posar una copa de conyac. Se’l bevia a poc a poquet. Definitivament, vaig desistir de continuar la correcció. Allò era una selva completament inextricable. Passarien anys abans que el llibre, compost degudament—per segona vegada—, arribàs a sortir al carrer. Però jo vull evocar el meu pare, al meu costat, a la taula del menjador, assegut en un balancí de boga, mirant-me i bevent de la seua copeta, discretament, a poc a poquet, mentre jo fullejava aquelles proves. Potser és, per la meua banda, i per ocultes raons, un excés subjectiu: una debilitat».
Tractat de les maduixes. Barcelona: Empúries, 1985, p. 18.