5 Forn del Sol – Ruta Estellés per Burjassot
Explicació en àudio:
Explicació en llengua de signes:
Forn del Sol
En paraules de Vicent Escrivà i Vicent Salvador (1981:12), Vicent Andrés Estellés “s’apropia de les coses, retroba els mots, dignifica poèticament el llenguatge popular i crea un món personal d’encuny ben propi, on, tanmateix acabem reconeixent-nos. La seua poesia arrenca de l’ambient que l’envolta: els pobles, els carrers, la gent, els esdeveniments aparentment banals de la vida quotidiana […] Lluny sempre de la retòrica transcendentalista i enlluernadora, la seua sensibilitat creativa troba la paraula exacta i es forja un llenguatge apte per a tractar temes i situacions considerats tradicionalment com antipoètics.”
Ens trobem al Forn del Sol, títol també d’un llibre de poemes («El forn del sol, València: Gregal Llibres, 1986»), on Estellés afirma que el seu avi matern ordenà la construcció d’aquest forn: “I allí sembla que [el meu avi] va passar amb la meua mare, una nena aleshores, dies familiarment inoblidables.”
A continuació, escoltem la rapsoda Pepa Alòs recitant el següent fragment del llibre Tractat de les maduixes, que forma part de les seues memòries:
«Mai no me n’he preocupat, dels assumptes que toquen, de lluny o de prop, els temes vagament genealògics. No vaig, per aquesta drecera, més enllà dels meus avis, i encara, això, ho faig treballosament. Els meus avis paterns, que eren de l’horta, es deien Salvador Andrés no-sé-què-més i Elena Andreu tampoc-no-sé-què-colló-més. Per la banda materna, el meu avi es deia Manuel Estellés Sancho —aprovat, doncs— i la meua àvia Presentació Muñoz Suay. Del meu avi patern hi havia una característica que té, encara, una certa perduració consolidada: li agradava, i molt, beure, com a la seua muller, i a més a més —una altra característica que sembla que ha fet arrels— era coix d’una cama. «El coixet», li deien. Tenia, també, molt mala hòstia. Potser era petit, escandalós, cridaner, de trompes barates i sorolloses, de sortir del cafetí amb massa càrrega alcohòlica, i sortir-ne bufat, pietosament empès pel botiguer, o un company, a la miserable i estrellada nit de l’horta. Treballava a la «Granja», de Burjassot, i era un home tan enèrgic com arbitrari. Un dia va beure més del que podia suportar el seu cos, aleshores, i va caure en una sèquia que passava plena d’aigua: pocs dies després del modest esdeveniment, moria. L’avi matern es dedicava als forns, i va tenir una desastrada i heroica mort, a la boca del forn d’un germanastre seu».
Tractat de les maduixes. Barcelona: Empúries, 1985, p. 62.