3 Carrer Ceramista Juli Llopis – Ruta Estellés per Burjassot

Explicació en àudio:

Explicació en llengua de signes:

Carrer Ceramista Juli Llopis

En paraules d’Àlvar Banyó i Daniel Grau (1995) sobre l’obra estellesiana, “De l’Estellés combatiu passem amb la més senzilla naturalitat, al líric; de l’Estellés culte i acadèmic, al demòtic. De fet, és aquesta versatilitat la que ha cridat sempre l’atenció. No hi ha, però, una dualitat, on un Estellés s’oposa a un altre. No hi ha cap contradicció. El culte es filtra en el popular ―en el dialectalitzant, si voleu―, en forma part. O al revés. El que és evident és que l’un apareix al costat de l’altre, però tots dos són el mateix. És freqüent trobar, a tall d’exemple, com a tancament del poema, un vers que trenca la tensió creada, sigui de la mena que sigui. Sovint, en poemes de temàtica no amorosa, hi ha irrupció d’un vers final farcit d’erotisme.”

Ens trobem enfront del carrer ceramista Juli Llopis, en referència al mestre Juli Llopis Cabo, veí de Burjassot que cedí tota la seua gran biblioteca a la lectura d’un jove Vicent Andrés Estellés, que li ho agraí posteriorment amb el següent poema, que podem trobar al primer volum del Mural del País Valencià. A continuació, escoltem la recitació del rapsode Francesc Anyó.

JULI LLOPIS CABO

“Jo vaig tenir, humil, un mestre.
Era poble, un home de poble.
Treballava el fang, de bon grat.
Després d’haver-lo treballat
el ficava en un foc de llenya
vigilant, caut, la cocció.

Era un home del veïnat.
Em van oferir tots els seus llibres,
fou la millor biblioteca.

Sempre em parlava en català,
un català de Burjassot,
reverent sempre amb els modismes
peculiars del veïnat.

Va trobar, el clot de petols,
les recialles d’un passat
a les coves, sota terra,

enigmàtics fragments ceràmics,
algun dibuix interromput,
una ansa d’un pitxer, un
tros al·lucinat d’alguna àmfora,
el cul d’un cànter o morter.
Era capaç de retrobar,
en un borrós test de ceràmica,
digitals primogenitures.

Allò seu era el fang, el fang,

el fang que coïa i el fang
d’un passat fondo al que solia
trobar-li en silenci les claus.

Ell anava i venia al forn
taral•lejant fragments de Wagner,
de simfonies de Beethoven,
mentrestant jo llegia un llibre
naturalment en català.
Foren aquells, uns anys feliços,
d’una estranya fecunditat”.

Mural del País Valencià, vol. I, València: 3i4, p. 395-396.