15 Casa de la cosina Fina – Ruta Estellés per Burjassot

Explicació en àudio:

Explicació en llengua de signes:

Casa de la cosina Fina

Jaume Pérez Montaner escrivia el 1993 a les pàgines del setmanari El Temps: «De poble de l’horta de València o de pis en un barri suburbial. És la seua dicció, aparentment fàcil i com d’anar per casa, una de les màximes aportacions a la literatura contemporània. El seu encert i secret és el descobriment d’aquest llenguatge nou per a la poesia, capaç de reflectir i universalitzar les dèries personals i les col·lectives, les de la seua època: frases fetes o col·loquials, sobreentesos, ambigüitat de la paraula insinuada o a mig dir, la paraula o la frase malsonants o grolleres, però sempre barrejades ajustadament amb les referències cultes, amb el record o citació, maliciosa o no, de qualsevol passatge de la literatura universal o dels seus poetes més volguts. El resultat és una actualització del llenguatge poètic, una manera nova de dir poesia, que implica una visió desmitificada i desmitificadora del món i de les relacions humanes, una visió paròdica i desencisada de la realitat.»

Ens trobem a la porta de la casa de la cosina Fina, a la qual Vicent estimava molt. És aquest el lloc per escoltar la rapsoda Pepa Alòs recitant un fragment del llibre La parra boja, que forma part de les seues memòries:

«He demanat a la meua cosina Fina i a la meua tieta, germana petita de la meua mare, Milagros, que com fou que varen deixar el pis d’Obispo Muñoz, 82. No han sabut donar-me’n explicacions satisfactòries, plausibles, sembla que se’n diu. El fet és que, un dia, el meu oncle Pep, marit de la meua padrina i pare de la meua cosina, havia comprat la casa que ara és propietat de la meua cosina, al davant del pis, i des d’allí varen presenciar el dia funest, el dia increïble, en què els obrers varen enderrocar el pis d’Obispo Muñoz, 82, el pis que jo més he estimat, no sols perquè era el lloc de la meua naixença, sinó per les coses, petites, greus, insuportables, amables, que ens varen passar allí a la petita troupe Andrés-Estellés. El pis on vaig nàixer, un cert dia 4 de setembre —si no fem cas del meu pare, que deia sempre que no fou el 4, sinó el 9 de setembre—, el varen enderrocar, i allí, al seu lloc, van construir una finca de pisos, que, segons diuen, són més rendibles i constitueixen un negoci més gras, per tant. Ara, cada vegada que arribe, coixim-coixam, a casa de la meua cosina, mai no puc estar-me de mirar davant, on era el pis, on ara hi ha la finca de pisos amb neveres i televisors. Tot ha canviat. Casa Aurora, la muller del meu gran amic Juli, també l’han enderrocat, i ja no queda pedra en paret. I pensar que, passant les mans per aquelles parets asproses, em sentia renàixer, em sentia segur… Només misèria i vespres de més enderrocs. Fins quan? Fins que no reste pedra ni paret! A la casa, planta baixa, número 97, vivia un empleat de la Diputació que prenia unes bufes de cavall».

La parra boja. Barcelona: Empúries, 1987, p. 21.