16 Casa on va nàixer – Ruta Estellés per Burjassot
Explicació en àudio:
Explicació en llengua de signes:
Casa on va nàixer
En aquest mateix lloc, es trobava l’entrada a la casa on va nàixer Vicent Andrés Estellés: unes escales estretes que pujaven al primer pis. El carrer Obispo Muñoz número 82, popularment conegut com el carrer Nou, actualment plaça Sequera número 17.
Tot seguit, escoltarem la recitació de Pepa Alòs del poema inclòs al llibre Balanç de Mar (1978) del quart volum de la seua obra completa. Com observarem amb aquest poema, no hi ha millor explicació del que fou la seua casa natal.
I després, escoltarem tres fragments del Tractat de les maduixes i un de La parra boja.
En conjunt, aquests textos narren algunes de les vivències que Estellés tingué en la casa que el va veure nàixer i esmenten les diferents cases on visqué a Burjassot.
i
«De pares pobres
i amb mitges soles,
a molta honor,
vindria al món,
un món humil,
mes no mesquí.
Recorde, encara,
la casa, clara,
on jo nasquí:
precari, el pis
tenia cuina,
amb una pica
de pedra vella
i una finestra;
després hi havia
la galeria
i aquella parra
que tant m’agrada,
sempre evocar;
l’embarronat,
corcat, dolent,
i un colomer
buit, en desús,
dalt el comú.
Plàcides prades
de les teulades,
d’això em vindria
la melangia,
anys endavant,
i més d’un cant.
El paisatge
l’honren estables,
comuns, corrals
i fumerals.
Per fer més fi,
també algun pi,
i cossiols
d’alegres flors:
hi ha, de precari,
clavells, geranis,
roses intactes
i fulles magnes.
Al menjador
molta claror
i ben poc més.
Per les parets
unes pintures
de criatures
inesperades:
donzelles llargues,
de llargs cabells,
i mariners,
reblertes sines,
remotes illes,
ocells i barques
estranyes canyes.
M’excitaria
la fantasia
aquell mural
càndid i estrany?
Després, l’amplària
greu de la sala
un ambient
de cos present.
I l’adjutori
del dormitori
on em van fer,
fill de forner,
i em varen traure,
el dia 4
de cert setembre,*
del càlid ventre.
Molt festejat
pel veïnat,
a poc a poc,
amb llet de pot
i sopes d’all,
em vaig criar.
Tinc la nostàlgia
d’aquella casa,
del món aquell,
què li hem de fer.
No em preocupe:
és l’únic luxe
que em puc permetre,
i a fer punyetes.
Fou l’any del batre:
l’any 24».
Llibre de meravelles. València: L’Estel, 1971, p. 93.
«He viscut la meua infantesa a tres cases de la darrera porció del carrer de l’Obispo Muñoz, abans carrer Nou: aquella que va des de la carretera de Llíria —o, com sembla que li varen posar de nom, en acabar la guerra, carrer de Navarra— fins al mateix ajuntament: al número 82, un primer pis, on vaig néixer; després, la planta baixa del número 78; i finalment, en vespres o en plena guerra civil, enfront, al número 97, també la planta baixa, que havia estat, abans, col·legi d’una certa anomenada, dirigit per una estranya senyora Eulàlia, amb una germana seua, i, més tard, residència d’una tenebrosa família, la qual freqüentava bastant un orb del meu poble, Vicentet, el de la Pinzell, una dona que venia caragols, al mercat, i que, un dia, anant justament al mercat per la voravia d’enfront del forn del Nadalet, va veure, a terra, un tros de cervell del meu avi».
Tractat de les maduixes. Barcelona: Empúries, 1985, p. 13.
«Els meus berenars, al temps de la meua infantesa, i fins i tot de la meua adolescència, han estat, sempre, elementals i humils. El que més m’agradava era menjar un tros de pa amb oli i sal. De vegades, les vegades de més luxe, hi havia una delicada variant: la meua mare em posava pa amb oli i sucre, o pa amb sucre i oli. Enyore molt aquells primaris berenars, a la porta de casa, o corrent pel carrer, jugant, menjat a mos rodó el meu berenar, potser excessivament oliós de vegades, com m’agradava —i m’agrada, encara—».
Tractat de les maduixes. Barcelona: Empúries, 1985, p. 35.
«Després, en haver-me casat, vaig viure, primerament, en un pis vell i gran del carrer del Maestro Lope; i després, en un altre del carrer de Josep Carsí, que ha estat la meua última vivenda al poble. En total, cinc cases. Totes les he estimades pregonament, però les que recorde més sovint, ara, en arribar a les darreries de la meua vida, són la cuina amb un petit finestró, una gran sala del pis on vaig néixer, i un racó, davant el menjador, de la casa següent, on el meu pare buidava els seus sacs de brossa diaris: la humitat pujava, com una parra boja, per la paret: jo tenia, en una capsa de sabates, cucs de seda. Després, per motivacions biogràfiques, em pense, més que res, estime, ja en el record, la casa del carrer del Maestro Lope, perquè, vivint allí, vaig caure malalt de les cames, i, des del llit, veia despenjar-se, a la meua esquerra, els terrats, les teulades, els comuns del meu poble, i escoltava, de tant en tant, el rellotge municipal i la campana de l’ermita de Sant Roc.»
«Evoque els dies, llunyans, de la meua infantesa, i bona part, també, de la meua adolescència, a Burjassot, el meu poble. Fórem una família petita, els meus pares, la meua germana i jo, molt unida, molt agrupada, sense que mai es fes sentir l’autoritat del pare i, si de cas, un poc, però molt poc, la de la meua mare. Vàrem restar molt units, la meua germana i jo, en una casa molt més que modesta, com ara ho són —ho constate, content— els meus fills, i nosaltres mateixos, com els meus pares, també al si d’una casa pobra. El meu pare, al matí, en arribar del forn, s’asseia a esmorzar; la meua mare li servia, si es donava el cas, una sardina, un tros de pa i l’ampolla del vi. El meu pare anava a la cuina, prenia una ceba, i d’un cop de puny l’obria damunt la taula, i se la menjava crua».
Tractat de les maduixes. Barcelona: Empúries, 1985, p. 70.
«El pis on vaig nàixer, al número 82 del carrer de l’Obispo Muñoz, era un pis pobre, miserable, però amb moltes notes d’alegria. De moment no em sé estar de referir-me a una parra que, plantada al corral de la casa de dessota, pujava per la meua galeria i anava enramant motius de bellesa. Crec que mai no vàrem menjar raïm sencer d’aquella parra, que era un raïm negre, d’una pell més aviat grossa, forta: de tant en tant, algú, el meu pare, la meua mare, jo mateix, allargàvem la mà per tal d’agafar un penjoll i pessigar-ne una mica, poca cosa. Però la parra, com a espectacle, era ubèrrima, preciosa. A la planta baixa hi havia un taller de fer sants i verges: el taller d’un escultor, d’un «santer», que es deia Eduard Comes Mestre, amb el qual treballaven dos xicots més, l’un femelleta i l’altre més aviat bròfec. Pot donar una idea del caràcter obert i sense contemplacions de la meua mare el fet que en nàixer, l’any 31, la meua única germana, Carme, va triar aquest marica com a padrí de la nena. El marica, no l’hem tornat a veure; fins i tot diria que la meua germana mai no l’ha vist».
La parra boja. Barcelona: Empúries, 1987, p. 16.