17 Casa on es va morir la filla Isabel – Ruta Estellés per Burjassot

Explicació en àudio:

Explicació en llengua de signes:

Casa on es va morir la filla Isabel

En paraules de Vicent Escrivà i Vicent Salvador (1986:13-14): “La mort és, sens dubte, un dels temes més sovintejats […] en la poesia estellesiana. Les morts familiars de la seua infantesa vertebren alguns dels poemes de L’ofici de demà o nombrosos fragments de l’autobiogràfic Coral Romput. En altres ocasions és la mort de la seua primera filla quan només comptava uns mesos o la mortandat col·lectiva i anònima de la guerra. Sobre aquest tema ens diu ell mateix: “Totes les morts són tristes. D’altra banda, hi ha la incomprensible bellesa de la mort. Aquest tema em venia determinat de molt abans de la mort de la meua filla, perquè jo m’havia criat en un ambient de morts, de dols. (…) També, cal no oblidar-ho, les tongades de morts de la guerra, de la postguerra. M’he criat en un món així, i el que abans era un motiu de còlera ara ja és un motiu de dolorosa comprensió, o d’estupefacció, o d’incomprensió radical”.

Així, en la porta de la casa on va morir la seua xicoteta filla Isabel (actualment plaça Sequera número 4), escoltem el poema titulat «Cançó de Bressol», musicat per Araceli Banyuls dins el CD de 1978 Ara i adés.

I després, escoltarem la rapsoda Pepa Alòs recitant un fragment del llibre La parra boja, que forma part de les seues memòries.

CANÇÓ DE BRESSOL

«Jo tinc una Mort petita,
meua i ben meua només.
Com jo la nodresc a ella,
ella em nodreix igualment.
Jo tinc una Mort petita
que trau els peus dels bolquers.
Només tinc la meua Mort
i no necessite res.
Jo tinc una Mort petita
i és, d’allò meu, el més meu.
Molt més meua que la vida,
amb mi va i amb mi se’n ve.
És la meua ama, i és l’ama
del corral i del carrer
de la llimera i la parra
i la flor del taronger».

Octubre, 1953

Recomane tenebres. Obra completa 1. València: 3i4, 1972, p. 39.

Sempre que passe, ran de la paret, per la vorera, no em sé estar de guaitar, una mica temorós —que ningú no malpense—, per la finestra de l’habitació on va morir el meu pare, la de l’habitació on va morir la meua filleta… I pense, inexplicablement, en els gats. Què se’n féu, dels gats? Perquè llavors, en faltar el meu pare, la meua mare se’n va anar a viure amb la meua germana, i va agafar tres o quatre trastos i se’ls va endur. Però i els gats? ¿Els gats aquells, que cada matí, mentre esmorzava el meu pare, el voltaven, afanyosos? I el meu pare, que de sobte s’aixecava i agafava amb el peu un gat per dessota la panxa i el llançava al cap del corral! I aquell gat que, en morir el meu pare i posar-lo a terra, va entrar, cautament, a l’habitació i es va passar les hores llepant-li el front…

La parra boja. Barcelona: Empúries, 1987, p. 21-22.