19 Forn de la Trabucà – Ruta Estellés per Burjassot

Explicació en àudio:

Explicació en llengua de signes:

Forn de la Trabucà

Fill de família de forners, aquest és un dels forns on treballà el pare del poeta.

Estellés, ben orgullós del seu origen familiar, el reivindica sovint, i els següents dos fragments de la seua obra en són bons exemples.

En primer lloc, escoltarem la recitació d’un fragment del llibre Tractat de les maduixes, que forma part de les seues memòries.

I, a continuació, escoltarem el poema titulat “L’ofici”, inclòs al Llibre de meravelles (1971).

«El meu pare era «de l’horta». Mai no he sabut aclarir si la barraca on va néixer, i que, temps enllà, per una evolució bàrbara i natural, es convertiria en una modesta alqueria, pertanyia al terme municipal de València o a què collons. Treballava de forner. Abans havia estat aprenent de mecànic i quatre o cinc coses més. Es va convertir, probablement —tot són conjectures, per a mi: no en sé res de cert—, en forner en conèixer la que seria la seua dona, que era filla d’un vell patriarca republicà que havia creat diversos forns a Burjassot i a la ciutat i que, finalment, va trobar la mort, d’un tir d’escopeta, a la boca d’un forn. El meu pare, possiblement així, es va iniciar en l’ofici de forner. Amb el temps fou un paler de molta anomenada: d’anomenada, fins i tot, comarcal. Un dia varen anar a la boca del forn on treballava: la seua néta, la meua filla, havia mort. El dia anterior havien acudit també a la mateixa boca del forn per tal de comunicar-li que la seua mare, la meua àvia, havia mort. Jo el vaig acompanyar a l’alqueria on jeia, de cos present, l’àvia. En acostar-se a l’alqueria, el meu pare s’excitava. En entrar-hi i veure, a mà esquerra, a penes travessat el llindar, el cos de l’àvia al taüt, el meu pare es va desmaiar. Fou, segons he sentit dir, molt honest i complidor. Hom el vinculava molt amb el forn de Marieta, on va treballar durant molts anys. Al remat, justament com ara m’ha ocorregut a mi on treballava, es varen portar molt malament amb ell».

Tractat de les maduixes. Barcelona: Empúries, 1985, p. 19.

L’OFICI
“Lo jorn sencer tostemps sospir”.
JOAN TIMONEDA

«Venies d’una llarga família de forners
i a tu t’agradaria ser forner, com els teus,
i entrar feixos de llenya, de pinassa, en el forn,
i fer el rent, en caure el dia, com el feien,
i a mitjanit anar al forn per a pastar,
creuar amb una ràpida ganiveta la pasta,
i escombrar lentament, prendre-li foc al forn,
ficar el cap al forn, aquell infern de flames
que olia intensament als matins del Garbí,
pujar a l’alcavor, aquell calor humit.
I deixar caure el pa, aquell pa cruixidor,
i alegre, a les paneres, i tripular el forn,
fer-li créixer el foc, o fer-li-lo minvar.
Tu series forner, com ho foren els teus.
I al costat del teu pare aprengueres l’ofici,
nit a nit, dia a dia, i ara en tens l’enyorança.
Una amarga enyorança per a tota la vida
et creua el pit de banda a banda amb aquell ràpid
senyal de ganiveta que no pots oblidar.
Allò que més t’agrada, d’on et vénen els versos,
els arraps en la carn, aquells dies salvatges
quan entraves els feixos de pinassa en el forn».

Llibre de meravelles. València: L’Estel, 1971, p. 93.