Història

Donada l’estratègica situació geogràfica del municipi se suposa que els assentaments humans en la seua contornada es remunten a temps remots, no obstant això, la notícia de caràcter arqueològic més antiga es refereix a la troballa en una pedrera immediata a la localitat d’un bon nombre de comptes de collar discoïdals, de petxina, potser pertanyents a la cultura eneolítica, o també, a la del Bronze Valencià.

En el veí municipi de Godella es localitzaren restes que avalen l’existència en la zona d’una vila romana, però no és fins al temps de la dominació àrab que apareixen les primeres notícies històriques de Burjassot, el toponímic de les quals es remunta precisament a aquesta època.

Per tant, Burjassot existia ja en els temps de la dominació àrab sobre València, si bé la primera referència històrica de què es té constància és la notícia que apareix en el Llibre del Repartiment, en el qual es deixa constància que després de la conquista de València del Rei Jaume I aquest va donar l’alqueria mora a García Pérez de Figuerola l’any 1237, un any després va revocar la donació en favor de l’Abat del monestir de Ripoll. En 1258 va passar novament, per canvi, al seu primer propietari i més tard, a la Corona, que va retenir la seua possessió fins a 1360, que fou atorgada a Sancho Tena.

En 1389 va adquirir el senyoriu de Burjassot el jurista Misser Domènech Mascó, important personatge de la seua època, el qual va realitzar importants obres en el castell, transformant-lo en palau, de l’esplendor del qual donen testimoni els teginats mudèjars que encara hui es conserven. En 1425 fou adquirit per l’Almoina de la Seu de València, el capítol del qual el va retenir fins a 1568. En 1525 fou mort a Burjassot el famós personatge de “l’Encobert” amb motiu de la Guerra de les Germanies, perquè després de fracassar la seua temptativa i buscar refugi en el castell de Burjassot, va ser mort.

Heretat el senyoriu per Pere Pallarés aquest el va vendre al senyor Juan de Ribera, arquebisbe de València, en 1600, qui va realitzar una labor extensa a Burjassot, i va deixar la seua empremta tan marcada que ha perdurat fins als nostres dies. En el seu testament va cedir les rendes i la jurisdicció civil i criminal del lloc al Real Col·legi del Corpus Christi de València, que va exercir, representat pel seu rector, la plena jurisdicció fins a l’abolició dels senyorius.

Durant la Guerra de la Independència, Burjassot va patir el saqueig de les tropes franceses, les quals van espoliar els seus temples, d’on es van emportar quant de valor van trobar. En 1823 el General Sempere va establir a Burjassot una junta que dirigia les operacions militars durant la invasió dels Cent Mil Fills de Sant Lluís. En 1837, durant la primera guerra carlina, va tindre lloc en les proximitats del municipi una escaramussa, coneguda com a “Acció del Pla del Pou”, en la qual feren presoners nombrosos soldats, suboficials i oficials liberals, 37 dels quals foren afusellats. La informació de la premsa partidària d’aquest ban va difondre la notícia que tal afusellament va tindre lloc a Les Sitges, notícia aquesta que una anàlisi racional dels fets ha pogut desmentir totalment.

Sent ja Ajuntament independent, Burjassot va mantenir un lloc destacat com a població agrícola, alhora que des de principis del segle XX destacava com a lloc de recreació per a les famílies acomodades de València capital, que posseïen en el nostre municipi nombroses viles i xalets.

Més tard, Burjassot, i donada la seua proximitat geogràfica a la capital, es va convertir en destí d’una nombrosa població immigrant que arribava fins ací atreta per les possibilitats de promoció que despertava l’Àrea Metropolitana de València. Aquest corrent migratori, que va aconseguir la seua màxima expressió entre la dècada dels 50 i els 70, ha sigut responsable de la gran transformació que ha patit el municipi i que li ha portat a desenvolupar especialment el Sector de Serveis. A això ha contribuït també la instal·lació en el terme municipal del Campus Universitari de Burjassot, així com de diversos equipaments de caràcter comunitari.