Recomanacions per a les eixides dels xiquets, nova píndola emocional del Gabinet Psicopedagògic Municipal

18 maig 2020|Burjassot

El síndrome de la cabaña

Les professionals del Gabinet Psicopedagògic Municipal de l’Ajuntament de Burjassot, dependent de la regidoria d’Educació, dirigida per Manuela Carrero, han preparat una nova “píndola emocional” per a ajudar les famílies a suportar, de la millor de les maneres, el confinament i, en aquest cas, l’inici de les eixides dels xiquets al carrer.

Des del diumenge 26 d’abril, dia en què es van poder realitzar les primeres eixides amb xiquets, són molts els pares que estan observant que els seus fills i filles mostren temor a eixir al carrer, arribant fins i tot a mostrar-se ansiosos i negar-se rotundament a eixir de casa. Aquestes conductes poden ser comprensibles tenint en compte que porten molt temps sense eixir de casa i que a vegades poden haver notat la preocupació en les llars, les notícies negatives o la sensació d’inseguretat o d’alarma.

Un dels problemes que poden produir-se conforme les fases de desescalada vagen avançant és el que es coneix com “La síndrome de la cabanya”, però és important no confondre la por d’eixir després d’un període d’aïllament a les nostres cases amb una altra mena de circumstàncies.

Recomanacions en els passejos amb xiquets:

• És important no forçar-los, burlar-nos o ridiculitzar-los obligant-los a eixir per força.

• Si observem temor, podem esperar uns dies, en els quals intentarem treballar amb ells aqueixes preocupacions. Per a això, és útil preguntar i parlar sobre què és el que els fa por, podem dibuixar-ho per a facilitar-los l’expressió del temor.
• Una vegada sapiem què els preocupa podrem ajudar-los a entendre que el que pensen no passarà, o que junts tindrem una solució, per exemple si tenen por al fet que “el bichet pot fer-lis mal” els explicarem que podem tornar a eixir perquè ja queden molt pocs al carrer i que a més podem espantar-los si ens protegim amb màscara, no toquem res i ens llavem les mans sovint.
• Si s’anima a eixir, procurarem que tinga una experiència positiva al carrer i que torne a casa content, i intentarem no mostrar-nos preocupats o estressats per certs comportaments que ens atabalen, com tocar, acostar-se massa a altres xiquets etc. Hem d’explicar-ho amb calma i afecte quan hàgem de corregir-los alguna cosa. Igualment evitarem parlar en la seua presència amb altres persones de la preocupació o por que ens causa el virus. Mentre més segurs i serens ens vegen més tranquils estaran ells.
• Si per contra segueixen sense voler eixir, els donarem uns dies més de marge, en aquests dies intentarem donar-los mostres i exemples positius d’eixir al carrer. Podem asseure’ns al balcó a veure jugar i passejar a altres xiquets, explicar-los l’experiència positiva que un altre membre de la família ha tingut en eixir a comprar o passejar, proposar-los alguna cosa atractiu per a animar-los a eixir (anar a veure al senyor del quiosc, comprovar si han crescut les plantes del parc etc.).
• Anar progressivament aconseguint xicotetes conquestes, al seu ritme, els vindrà perfecte. I si al principi no és una hora d’eixida, però són 10 o 20 minutos d’estar a gust davall de casa, els ajudarà a avançar progressivament, ancorar en el seu pensament aquesta eixida com a experiència agradable. Per tant, les vivències agradables, amb sensació de seguretat i protecció seran importants perquè se senta competent per a véncer la por.

Una mica d’esforç i alhora, sentir-se que ho pot fer, seran les xicotetes conquestes que els ajuden a superar qualsevol por i sobretot, a sentir-se amos d’aqueixes pors. I ací està la clau, NO DEIXAR QUE ELS SENTIMENTS LIDEREN LA SEUA VIDA SENSE DECISIÓ i poder recollir les emocions des de la informació que ofereixen i la seua decisió de què fer. És la vertadera gestió de poder i seguretat, amb la qual pots ajudar i acompanyar al fet que els xiquets aconseguisquen estar tranquils.

I recordeu que sempre és més fàcil per a ells si ho fem jugant a dibuixar o a escenificar amb els seus ninots la situació, més útil encara en xiquets de poca edat que encara no tenen suficients eines lingüístiques.